La question humaine, Nicolas Klotz, 2007

Adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de François Emmanuel; la història narra el procés de transformació de Simon (Mathieu Almaric), un psicòleg d’empresa que es veu immers en un procés d’assimilació de la patologia d’un dels seus pacients, Mathias Jüst (Michael Lonsdale).
La idea de culpabilitat assoleix en aquest film qualitat de malaltia de la mateixa forma que ho va fer Edgar Allan Poe amb The Tell-Tale Heart; tot essent adaptada al context de societat deshumanitzada on allò important no va més enllà del rendiment a l’hora de treballar. En aquest context; Simon es veu incapaç de seguir treballant de la mateixa forma en què ho feia abans; veient com la societat en què creia s’articula sobre la mecànica de l’oblit. Així doncs, la culpabilitat només floreix, sempre en forma de trauma, quan es pren consciència del passat del qual tots som responsables. Aquests conflictes interns també queden reflectits en el comportament quotidià de Simon; que veu alterades totes les seves relacions socials; el temps es deforma i es dilata; i el somni apareix com la llar dels fantasmes del protagonista, d’on no pot fugir. El recurs del qual es val Klotz per això no és altre que la responsabilitat de quantitat de morts durant l’holocaust i un diari que dóna l’oportunitat al protagonista de totes aquestes aberracions contra la humanitat.
La dilatació temporal que viu Simon es veu recolzada per diversos recursos tècnics; la il·luminació intermitent a l’escena de la rave contribueix a fer més llarg el moment, de la mateixa forma que sovint el so sembla atenuar-se i alentir-se en els moments en què Simon entra, poc a poc en les pors i les culpes que amenacen Jüst.
Servit de tot això, el director reformula el discurs del film noir dels anys 40 i 50 afegint-hi la fredor del llenguatge fred, auster i deshumanitzat de l’era del consum. El detectiu Marlowe ha estat substituït per un psiquiatre que cerca els crims a l’ànima, fent de les psicosis (abans simplement un tret sovint característic del criminal) en objecte d’estudi, ja que no és causa del crim, sinó una de les més greus de les conseqüències. La paraula oculta constantment allò que el gest ha fet abans; que queda relegat, perdent la importància que tant necessita, al subconscient.
Arribat un moment en què els crítics posen notes numèriques a les pel·lícules; grans erudits són injuriats com qui va a comprar el pa i la gent valora la gran innovació de Requiem for a dream mentre ignoren l’existència de Citizen Kane; el cinema està canviant i a mesura que ens allunyem dels orígens el llenguatge cinematogràfic va deixant racons per il·luminar. La question humaine aconsegueix dur a la gran pantalla el concepte real i amorf que el mot “història” representa realment.

Ser el no-ser

Tancar els ulls i sentir que no existeixo, que sóc un d'aquells fantasmes que turmenten les ments innocents, ser la meva pròpia confusió en ments alienes, ser simplement els dubtes d'altri. Sóc (i al mateix temps no sóc) dins de qualsevol no-res, formar part de la no-existència, ser l'ambigüitat entre el sí i el no.

Obrir la ment i notar com és la por qui em permet ser, ser el no-ser, que és el dubte qui em fa ser ambigüitat, habitar el buit que tothom tem fent-lo meu i alimentar-me'n; arribar a ser el fantasma del dubte i convertir-me, a la fi, en la interrogació suprema, en l'ombra gegantina del no-res...

I, finalment, esvaïr-me amb la llum, tornar al món que em correspon i abandonar la humanitat a la felicitat, patètica, mediocre i massa confiada... Esperant el desig indecís d'un nen per tornar altre cop a ser, a encarnar l'ambigüitat...


Torno a obrir els ulls... és estrany, però potser és aquesta estranyesa, aquesta dualitat que condueix la meva vida, la que em fa sentir dins de cadascun dels éssers que estúpids vagaregen per aquest planeta...


Potser el dubte no és el behicle de la veritat; potser aquest dubte és l'encarnació d'aquesta veritat que cerquem incessablement amb proves estúpides i afirmacions o negacions absurdes; quan la veritat no és la claredat, sinó el fum, la boira que cobreix el món com una pintura romàntica...

Temps d'espera

Res canvia… Tot es manté igual que en aquell instant... Un núvol s’ha instal•lat definitivament al meu cap; em sento desprotegit; l’estupor s’ha apoderat de la poca lucidesa que em quedava...
Sento música, un gos potser... Els colors em fan mal als ulls, necessito tancar-los, respirar el fum que inunda l’aire entorn meu, aconseguir articular alguna cosa coherent i, simplement deixar-ho estar. Encara necessito arribar a algun lloc que no s’ensorri quan jo hi posi els peus...
Em noto inestable però estàtic al mateix temps, com un arbre que espera l’últim llamp per caure derrotat enmig de flames. Aquest llamp no arriba, ni suposo que arribarà en breu. Tot el que queda és temps; temps per esperar el llamp mentre potser unes falses flors i fruites creixen, o uns ocells massa confiats hi fan niu... Tot fins que el soroll, el foc i el fum del principi tornin per tal d’acabar la feina.

La douleur est un mal qui irrite la hâte choix

Thomas Corneille

Crido

Ningú em sent, ho sé. Sé que en aquest lloc no em sent ni em sentirà ningú, però segueixo cridant. I seguiré cridant mentre em quedi aire, esperant una resposta. Una resposta que calmi els meus sentits, una resposta a tot el que hi ha més enllà de mi mateix.
Segueixo cridant, em noto sortir de mi. Cada cop que m'aturo per recuperar l'alè el silenci em retorna al meu cos frustrat, volent tornar a escapar d'allò que em limita. I ho torno a intentar, torno a buscar pertot arreu la resposta que m'ensenyarà tot el que jo mateix no arribaré a ensenyar-me mai. Tot el que hi ha fora de mi i no coneixeré.
Començo a sentir com amb cada bri de veu que expulso una part de mi va desistint i es resigna a viure en la ingorància, en la presó que és el meu cos. A poc a poc, la meva veu s'apaga, s'esvaeix, s'evapora... Qualsevol intent de fugir ha estat inútil. Estic recluit en un cos que em limita saber, que em priva de conèixer més enllà de mi; que obstaculitza el meu contacte amb el món; convertint-lo en allò inaccessible que hi ha allà fora.

Noto calor al pit; els meus pulmons esgotats s'estan plenant de foc amb cada inspiració. La gota de suor que noto caure del meu nas és més afortunada que jo i sento com colpeja el terra en èxtasi. Tremolo i, exhaust, acabo agenollant-me. El cansament ha pogut amb l'odi i les ànsies de llibertat... Tinc son... els ulls sucumbeixen al cansament i es tanquen.
He caigut definitivament al terra... està fred, noto com la pell se m'eriça mentre la meva respiració recupera el seu ritme habitual... Em perdo entre els meus pensaments...


Demà ho tornaré a provar

...I marxaré

I podré pensar que tot ha estat només un somni; mirar-me al mirall i riure. Riure de mi i de tot, de tothom. I creuré que aquelles paraules que et vaig sentir dir un dia només me les vaig imaginar, que res d'això havia existit. Com tot i, alhora, com res. També entendré per què ho havia fet així, per què m'havia deixat endur sempre per tot el que em passava pit endins, tot i que la majoria de vegades ni tan sols me n'adonava. I perdré de vista tot el que he tocat, sentit, olorat... anant (o potser tornant) a un món fred, rígid... neutre. I tindré tot el temps del món per enyorar-me de tot entre acer inoxidable i plàstic de bombolles mentre intento somriure inútilment. I no em veuran, i no viuré; només seré en vigília, despert, esperant tornar a viure...


I marxaré; recordant que un dia,o potser dos, qui sap si van ser quinze, vaig somiar que vivia, i no em va importar deixar de fer-ho.

Et encore je pourrai rêver que je recommence à rêver que je vis

Aquest hivern passaven moltes coses; llàstima que d'altres no canvïin

Marc

Berta

La Berta anava a trucar-lo just quan va sonar el seu mòbil.
- Què estrany- Va pensar. -Aquest noi em deu llegir la ment o alguna cosa per l'estil.

- Sí?
Les paraules de resposta van fer que la Berta comencés a tremolar com no havia tremolat mai; el mòbil li va caure de les mans.
- Perdó, m'ha caigut el mòbil, no sé com... -Va haver de dir entre sanglots.

Un cop va haver rebut tots els detalls i ja havia penjat el telèfon; una mena d'impuls elèctric va recórrer el seu cos i, sense consciència de fer-ho, va caure a terra. Era molt estrany, tenia ganes de vessar les cascades Victòria pels seus ulls, però l'únic que podia fer era recordar un moc.
Sí, un moc al nas d'un nen petit a qui ella oferia un mocador de paper amb dibuixos de la Power Ranger rosa. Cada cop era més estrany, la seva mà era petita, i portava posada una bata a quadrets roses i blancs.

- Em dic Berta, tu com et dius? -Va pronunciar involuntàriament - Eh? Com et dius?
El marrec amb el nas regalimant va pronunciar una paraula totalment inintel·ligible a les seves oïdes. Tot i això, ella va assentir com si ho hagués escoltat a la perfecció, com si no necessités saber-ho; ja coneixia el nom. Era ell.
- Vols que siguem nòvios? - Aquestes van ser les següents paraules que van sortir automàticament de la seva boca. El marrec, però, estava massa ocupat mossegant el mocador que instants abans havia fet servir per sonar-se per sentir què deia la seva companya.
- Tú! Nas de mocs! Vols que siguem nòvios o no!? - Es va sorprendre dient. El marrec, amb un fulgor estel·lar als ulls, va deixar aquell paper totalment deconstruït a la paperera més propera, va rentar-se la mà a la bata i va córrer a agafar la mà de la sevata nova xicota.

En un parpelleig va tornar al terra de la seva habitació; havia estat plorant, o al menys això era el que el terra mullat sota la seva cara semblava indicar. La seva mare treballava fins tard, la resta de gent de classe no sabia ni qui era, el pare no volia ni sentir a parlar d'aquell noi.
- Segur que demà me'l trobo a classe, segur que tot és una broma de mal gust- pensava. -No pot ser, no pot ser que el meu primer amor hagi marxat d'aquesta manera! No pot ser que les meves paraules d'amor perdin destinatari!.
Es va deixar anar sobre el llit, el sostre de la seva habitació havia desaparegut, podia veure perfectament tots els dibuixos que les constel·lacins creaven al cel. No estava sola, un noi amb la cara plena de grans estava intantant clavar una tenda de campanya darrere seu.

- Nano, queda clar que la dona que et pesqui et demanarà que la portis d'hotel, perquè si heu d'acampar...- Va expulsar, altre cop, involuntàriament.

Llavors el noi va caure rodolant, va quedar amb la cara a un pam de la cara de la Berta. Els seus alès fluïen, les seves mirades cremaven... I en aquell mateix moment, una gota de pluja, o unes quantes, van apagar el foc que encara no havia sortit de la boca de la Berta.

Un soroll va fer que el sostre de l'habitació tornés a la normalitat: la mare acabava d'arribar de la feina.

La Berta va córrer atabalada a explicar-li tot, però la mare estava massa cansada per escoltar res i va haver de desar les seves paraules amb tot aquell munt de mots que no havia pogut dir: molts "ho he fet jo"; una quantitat enorme de "gràcies" i un sol "t'estimo".

Aquella nit no va poder dormir, ja havia somiat prou des d'aquella trucada. L'endemà es presentava com una continuació d'aquell malson que havia estat aquell vespre. Mentre s'arreglava per anar a l'institut va veure com el seu raspall la pentinava com només ho feia ell.

-Què?- Li va dir; -No penses deixar els meus cabells en pau?

En aquell moment, un bram del pare va fer que la Berta prengués consciència del raspall a la seva mà i va acabar ben ràpid.

De camí a l'institut es va fixar en els arbres del camí; en l'edifici en forma de cara somrient, que avui semblava estar més gris que de costum; en el parc on solia jugar fa anys... Un cop va haver arribat va esperar-lo fins l'hora d'entrar. -Deu estar malalt, ahir ja no feia bona cara- va pensar.

Un cop a classe, la seva tutora els va dir que se suspenien les classes. Havien d'anar al tanatori. La Berta no podia assimilar-ho; però l'argument d'autoritat de la seva tutora funcionà a la perfecció. Mentre els seus companys planejaven què farien durant aquell dia lliure va recollir les seves coses i va anar corrents cap al tanatori.

-No pot ser!- Pensava mentre corria -No. Així no!.

Un cop va arribar-hi, la mare del noi va abraçar-la com si la comprengués del tot.

Era cert:

L'amor de la seva vida s'havia suïcidat.

Breu relat d'un dia qualsevol

Va llevar-se, com tots els dies, més aviat del que hauria d'haver-se llevat. Va mirar per la finestra i tot era com sempre, com si aquell no hagués de passar res. Després de mitja hora pensant en com havia de ser va haver de vestir-se a corre-cuita i, sense esmorzar, va anar corrents cap a l'institut.

Feia deu minuts tard, com gairebé sempre. El professor d'història ni tan sols hi va parar atenció; va seure i només feia que pensar en com havia d'acabar el dia...

i tot.

El dia va passar de pressa, mai havia destacat en res; ningú es va fixar en ell, ja havia après a moure's entre la mediocritat, l'únic que era diferent en aquell dia era que ja no mirava al terra; ja tindria temps l'endemà per fer-ho.

Altre cop a casa, escrivia. Volia dir tantes coses que pensava que ningú escoltaria... dins seu sentia que ja no quedava temps per cridar; que ara calia anar per feina. Era estrany, tot i ser invisible, el summum de la mediocritat, mai s'havia sentit proper a ningú; aquella era la prmera vegada que sentia que algú l'entenia: Hemingway, Judes, Marc Antoni...

Es feia tard, i quedaven massa coses a fer per quedar-se barrinant durant tant temps. Va enllestir totes les cartes que volia escriure, va acabar tots els seus compromisos i va començar la feina de debò: tenia tot el que necessitava.

Va agafar la pistola que tant temps havia destijat. Se sentia poderós, i al mateix temps estava massa cansat per pensar en una altra cosa que no fos acabar ben de pressa amb tot.

Volia acabar, va anar per feina i va empassar-se sencer aquell canó amb gust a greix i metall va pensar en la poca importància d'aquest fet dins la seva vida i la de la resta de la humanitat i, amb un odia a ell mateix que no podia ésser més profund, va prémer el gallet.

Era un covard, pensava mentre un regust de sang i pólvora li enterbolia la boca. Llavors es va interrompre tot; només va quedar

No res