Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Berta

La Berta anava a trucar-lo just quan va sonar el seu mòbil.
- Què estrany- Va pensar. -Aquest noi em deu llegir la ment o alguna cosa per l'estil.

- Sí?
Les paraules de resposta van fer que la Berta comencés a tremolar com no havia tremolat mai; el mòbil li va caure de les mans.
- Perdó, m'ha caigut el mòbil, no sé com... -Va haver de dir entre sanglots.

Un cop va haver rebut tots els detalls i ja havia penjat el telèfon; una mena d'impuls elèctric va recórrer el seu cos i, sense consciència de fer-ho, va caure a terra. Era molt estrany, tenia ganes de vessar les cascades Victòria pels seus ulls, però l'únic que podia fer era recordar un moc.
Sí, un moc al nas d'un nen petit a qui ella oferia un mocador de paper amb dibuixos de la Power Ranger rosa. Cada cop era més estrany, la seva mà era petita, i portava posada una bata a quadrets roses i blancs.

- Em dic Berta, tu com et dius? -Va pronunciar involuntàriament - Eh? Com et dius?
El marrec amb el nas regalimant va pronunciar una paraula totalment inintel·ligible a les seves oïdes. Tot i això, ella va assentir com si ho hagués escoltat a la perfecció, com si no necessités saber-ho; ja coneixia el nom. Era ell.
- Vols que siguem nòvios? - Aquestes van ser les següents paraules que van sortir automàticament de la seva boca. El marrec, però, estava massa ocupat mossegant el mocador que instants abans havia fet servir per sonar-se per sentir què deia la seva companya.
- Tú! Nas de mocs! Vols que siguem nòvios o no!? - Es va sorprendre dient. El marrec, amb un fulgor estel·lar als ulls, va deixar aquell paper totalment deconstruït a la paperera més propera, va rentar-se la mà a la bata i va córrer a agafar la mà de la sevata nova xicota.

En un parpelleig va tornar al terra de la seva habitació; havia estat plorant, o al menys això era el que el terra mullat sota la seva cara semblava indicar. La seva mare treballava fins tard, la resta de gent de classe no sabia ni qui era, el pare no volia ni sentir a parlar d'aquell noi.
- Segur que demà me'l trobo a classe, segur que tot és una broma de mal gust- pensava. -No pot ser, no pot ser que el meu primer amor hagi marxat d'aquesta manera! No pot ser que les meves paraules d'amor perdin destinatari!.
Es va deixar anar sobre el llit, el sostre de la seva habitació havia desaparegut, podia veure perfectament tots els dibuixos que les constel·lacins creaven al cel. No estava sola, un noi amb la cara plena de grans estava intantant clavar una tenda de campanya darrere seu.

- Nano, queda clar que la dona que et pesqui et demanarà que la portis d'hotel, perquè si heu d'acampar...- Va expulsar, altre cop, involuntàriament.

Llavors el noi va caure rodolant, va quedar amb la cara a un pam de la cara de la Berta. Els seus alès fluïen, les seves mirades cremaven... I en aquell mateix moment, una gota de pluja, o unes quantes, van apagar el foc que encara no havia sortit de la boca de la Berta.

Un soroll va fer que el sostre de l'habitació tornés a la normalitat: la mare acabava d'arribar de la feina.



La Berta va córrer atabalada a explicar-li tot, però la mare estava massa cansada per escoltar res i va haver de desar les seves paraules amb tot aquell munt de mots que no havia pogut dir: molts "ho he fet jo"; una quantitat enorme de "gràcies" i un sol "t'estimo".

Aquella nit no va poder dormir, ja havia somiat prou des d'aquella trucada. L'endemà es presentava com una continuació d'aquell malson que havia estat aquell vespre. Mentre s'arreglava per anar a l'institut va veure com el seu raspall la pentinava com només ho feia ell.

-Què?- Li va dir; -No penses deixar els meus cabells en pau?

En aquell moment, un bram del pare va fer que la Berta prengués consciència del raspall a la seva mà i va acabar ben ràpid.


De camí a l'institut es va fixar en els arbres del camí; en l'edifici en forma de cara somrient, que avui semblava estar més gris que de costum; en el parc on solia jugar fa anys... Un cop va haver arribat va esperar-lo fins l'hora d'entrar. -Deu estar malalt, ahir ja no feia bona cara- va pensar.


Un cop a classe, la seva tutora els va dir que se suspenien les classes. Havien d'anar al tanatori. La Berta no podia assimilar-ho; però l'argument d'autoritat de la seva tutora funcionà a la perfecció. Mentre els seus companys planejaven què farien durant aquell dia lliure va recollir les seves coses i va anar corrents cap al tanatori.


-No pot ser!- Pensava mentre corria -No. Així no!.

Un cop va arribar-hi, la mare del noi va abraçar-la com si la comprengués del tot.


Era cert:



L'amor de la seva vida s'havia suïcidat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A part de que el nom de la nena em resulta poc més que inquietant afegiré que no entenc quina deria t'ha agafat que et fa matar els personatges... Per cert, la pitjor organització de la comarca contraataca, aquest cop m'he confós de dia... Per favor! A mi sí que cal que em matin! Així deixaré de ficar la pota u.u

PS: A veure si t'enxampo un moment al msn que t'he de comentar una cosa!

Poetas Anónimos ha dit...

Hola!!!los invito a participar de un nuevo espacio, seria un gusto que estén entre los usuarios y/o comentaristas,
intentamos crearlo en comunidad de escritores(POESIAS, CUENTOS, ETC).
la direccion es http://poetasanonimossa.blogspot.com
en la pagina esta como registrarte para poder publicar, espero su respuesta, muchas gracias.
El mail por cualquier duda es poetasanonimossa@ymail.com.

P.D:Si te gusto la idea pueden invitar a mas escritores a sumarse, Gracias nuevamente.


Poetas Anónimos