Impotència...
Anys d'afany, somriures, empenta... I ara només queda impotència
Impotència al veure com perdo cada segon de la meva joventut... veient com cada gra de sorra va caient del rellotge mentre jo em dedico a menjar-me l'olla...
Impotència al veure que em quedo sol en un món on la gent necessita un company per tirar endavant...
Impotència al notar que el món és ple d'injustícies i desgràcies i jo no puc rfer res més que queixar-me, dir "Quina barbaritat!", i, com a molt recollir quatre signatures i o penjar quatre cartells...
Per què? En algún moment o alre m'ho havia de preguntar, no? Per què em sento diferent de tothom quan se suposa que no hi ha res que es distingeixi dels uns als altres?
Suposo que la esposta és que "som més que quatre gens apilats"... llavors se m'acut que tothom parla dels "joves" i no em sento indentificat amb el tipus de persona que descriuen... Això que vol dir que jo no sóc un jove? Per altra banda hi ha la gent que parla de maduresa i tampoc m'identifico amb la definició d'algú madur?
Què passa? que sóc un aldult immadur? Que sóc un imbècil incapaç d'entrar al món dels grans i ja no quepo per la porta dels petits?
No sé... què se suposa què he de fer?
M'he d'oblidar de totes les coses que voldria fer i de tots els somnis que m'agradaria complir en aquest moment? M'he d'oblidar d'una persona que mai sabrà que em sento petitíssim des del mateix moment que la vaig coneixer, ja fa anys?
O potser he de renunciar a totes les meves ambicions de futur? ambicions per les que lluito cada dia?
... tot i que últimament ja no em queden forces per fer res...
Només tinc clara una cosa:
No puc quedar-me així, perquè el temps passa... i passa de llarg a tothom qui no es mou...
I ara... què?
