Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dissabte, 16 de febrer de 2008

Qui ho diria...


Avui dia... ningú s'ho pensa dues vegades quan ha d'insultar a una altra persona, a ningú li importa fer mal, jus ara que tothom parla de respecte mutu... qui ho diria oi?


Clar que ja no veiem baralles amb navales i cops de puny, ara es baralles són amb paraules, p'araules que poden fer més mal que no pas una cella oberta o que una cama trencada.




Les ferides al cos marxen...



Una paraula no marxa mai... sempre, sempre queda a la ment, cremant.

Si sabem que les paraules fereixen tant, per què les seguim emprant sense pensar, per què diem les coses sense sentir-les?


Per una banda està la gent que crida estupideses quan se sent impotent davant d'una situació i no sap per què ho fa... Per què no es limiten a acceptar la culpa i defensar-se o disculpar-se segons convingui?


Després estan els il·lusos que criden "t'estimo" als quatre vents només conèixer algú. De debò creuen que només coneixent una persona poden arribar a estimar-la? Per favor!! Si creuen que estimar algú és un si´`onim de fotre's la lleungua fins a la campaneta i fotre un clau anem apanyats!!


I, per últim trobem els pitjors, la gent que es dedica a fer mal per afició. Aquesta gent que primer treu el fetge i milers d'insectes putrefactes i carronyers per la boca i després és capaç de som,riure't com si fossis el seu millor amic per tal d'aconseguir el que es proposen. Aquestes persones són les que realment fan que la raça humana sigui d'humanitat qüestionable.



Bé, aquesta reflexío m'ha vingut al cap quan he recordat a totes aquelles persones que m'han fet mal, o que m'han mentit... o quan jo he arribat a mentir... realment podem considerar-nos humans quan la nostra principal funció és odiar els nostres semblants?



Això fa pensar oi?

dissabte, 2 de febrer de 2008

Quant de temps...


Ja està, ja falta poc...




Sembla que tot vagi a la velocitat de la llum... sembla que fos ahir el dia que havia de començar el cole, a Barcelona, i tingués por d'anar a un lloc on hi havia altres nens i nenes... Sembla que no hagi passat gaire temps des que vania a classe cada dia amb un somriure, esperant què m'ensenyarien aquell dia... Crec que... que va ser fa molt poc, que jo plorava perquè no volia marxar de Barcelona...




I quan vaig arribar a Viladecans... quina por tenia... Aqui vaig descobirr com poden canviar les coses... i l'institut, quina por que em feia l'institut...




Ridícul oi? Han passat anys, molts anys i segueixo trobant que tot això és aqui al costat, que va ser ahir quan vaig trobar-me per casualitat una companya de classe, anant cap a l'institut.. qui m'hagués dit que seria la meva millor amiga... També sembla que no fa gaire que un dimecres per la tarda, per probar, uns quants vam probar d'anar a un assaig del grup de teatre... i ara sembla que el teatre sempre hagi format part de mi...




Fins ara...




Ja són més de disset anys, més de disset anys fent, desfent, dient, cantant, plorant o pensant infinitat de coses...




I ara...




No vull oblidar res del que ho viscut, ni a ningú amb qui he viscut. Les coses canvien, és clar, però no penso renegar de tot el que he fet... del que fa que jo sigui jo. No em penso alegrar mai d'haver passat cap etapa, sigui bona o dolenta, simplement perquè potser... aquest període de temps... és el que em fa ser com sóc...




Ara toca viure... viure per mi mateix, tot i que de vegades no sàpiga qui sóc...






Per què fa tanta por fer-se gran? Canviar, madurar, jutjar, estimar... per què tot això és tan difícil? Per què hem d'aprendre que hi ha coses que és millor no dir? Per què quan sents ganes de cridar o de dir allò que realment sents has de conformar-te amb un nus al pit?




Vull donar les gràcies a tothom, a gent que ja no hi és, a gent que encara hi és, a gent que és a prop i a gent de no tant a prop. Gràcies a vosaltres, a tots, he aconseguit ser qui són. UNa persona bona, o dolenta; però una persona al cap i a la fi.






I ara...




Ja queda poc, queda molt poc temps per començar un nou capítol, un capítol en què cada parala, cada pausa, cada so o silenciformarà part de mi, com fins ara...








Ara només queda esperar...