Quant de temps...

Ja està, ja falta poc...

Sembla que tot vagi a la velocitat de la llum... sembla que fos ahir el dia que havia de començar el cole, a Barcelona, i tingués por d'anar a un lloc on hi havia altres nens i nenes... Sembla que no hagi passat gaire temps des que vania a classe cada dia amb un somriure, esperant què m'ensenyarien aquell dia... Crec que... que va ser fa molt poc, que jo plorava perquè no volia marxar de Barcelona...

I quan vaig arribar a Viladecans... quina por tenia... Aqui vaig descobirr com poden canviar les coses... i l'institut, quina por que em feia l'institut...

Ridícul oi? Han passat anys, molts anys i segueixo trobant que tot això és aqui al costat, que va ser ahir quan vaig trobar-me per casualitat una companya de classe, anant cap a l'institut.. qui m'hagués dit que seria la meva millor amiga... També sembla que no fa gaire que un dimecres per la tarda, per probar, uns quants vam probar d'anar a un assaig del grup de teatre... i ara sembla que el teatre sempre hagi format part de mi...

Fins ara...

Ja són més de disset anys, més de disset anys fent, desfent, dient, cantant, plorant o pensant infinitat de coses...

I ara...

No vull oblidar res del que ho viscut, ni a ningú amb qui he viscut. Les coses canvien, és clar, però no penso renegar de tot el que he fet... del que fa que jo sigui jo. No em penso alegrar mai d'haver passat cap etapa, sigui bona o dolenta, simplement perquè potser... aquest període de temps... és el que em fa ser com sóc...

Ara toca viure... viure per mi mateix, tot i que de vegades no sàpiga qui sóc...

Per què fa tanta por fer-se gran? Canviar, madurar, jutjar, estimar... per què tot això és tan difícil? Per què hem d'aprendre que hi ha coses que és millor no dir? Per què quan sents ganes de cridar o de dir allò que realment sents has de conformar-te amb un nus al pit?

Vull donar les gràcies a tothom, a gent que ja no hi és, a gent que encara hi és, a gent que és a prop i a gent de no tant a prop. Gràcies a vosaltres, a tots, he aconseguit ser qui són. UNa persona bona, o dolenta; però una persona al cap i a la fi.

I ara...

Ja queda poc, queda molt poc temps per començar un nou capítol, un capítol en què cada parala, cada pausa, cada so o silenciformarà part de mi, com fins ara...

Ara només queda esperar...