Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dimarts, 26 d’agost de 2008

Breu relat d'un dia qualsevol

Va llevar-se, com tots els dies, més aviat del que hauria d'haver-se llevat. Va mirar per la finestra i tot era com sempre, com si aquell no hagués de passar res. Després de mitja hora pensant en com havia de ser va haver de vestir-se a corre-cuita i, sense esmorzar, va anar corrents cap a l'institut.

Feia deu minuts tard, com gairebé sempre. El professor d'història ni tan sols hi va parar atenció; va seure i només feia que pensar en com havia d'acabar el dia...

i tot.

El dia va passar de pressa, mai havia destacat en res; ningú es va fixar en ell, ja havia après a moure's entre la mediocritat, l'únic que era diferent en aquell dia era que ja no mirava al terra; ja tindria temps l'endemà per fer-ho.

Altre cop a casa, escrivia. Volia dir tantes coses que pensava que ningú escoltaria... dins seu sentia que ja no quedava temps per cridar; que ara calia anar per feina. Era estrany, tot i ser invisible, el summum de la mediocritat, mai s'havia sentit proper a ningú; aquella era la prmera vegada que sentia que algú l'entenia: Hemingway, Judes, Marc Antoni...

Es feia tard, i quedaven massa coses a fer per quedar-se barrinant durant tant temps. Va enllestir totes les cartes que volia escriure, va acabar tots els seus compromisos i va començar la feina de debò: tenia tot el que necessitava.

Va agafar la pistola que tant temps havia destijat. Se sentia poderós, i al mateix temps estava massa cansat per pensar en una altra cosa que no fos acabar ben de pressa amb tot.

Volia acabar, va anar per feina i va empassar-se sencer aquell canó amb gust a greix i metall va pensar en la poca importància d'aquest fet dins la seva vida i la de la resta de la humanitat i, amb un odia a ell mateix que no podia ésser més profund, va prémer el gallet.


Era un covard, pensava mentre un regust de sang i pólvora li enterbolia la boca. Llavors es va interrompre tot; només va quedar











No res

dilluns, 18 d’agost de 2008

Viure, però... per a qui?


Ja fa força temps que tothom parla de les virtuts de la diversitat en qualsevol dels seus àmbits -animals, ecosistemes i fins i tot persones-. El que vull dir és que estem bastant acostumats a no jutjar amb tòpic estúpids o primeres impressions. El problema és que la diversitat de què parla la gent no va més enllà del color de la pell i els costums a l'hora de menjar.


Gràcies a l'obra de moltíssima gent nosaltres tenim plena llibertat en els nostres pensaments i en la forma d'expressar-los (sempre i quan l'exercici d'aquestes llibertats no limiti les llibertats alienes, com deia Stuart Mill). El problema és que deu haver gent que troba inútil relativitzar idees i preferiex aplicar prejudicis, el major dels mals que pateix l'interior de tots i cadascun de nosaltres.


Hi ha gent que no pot entendre que la vida va més allà del sexe, n'hi ha d'altra que per por a la debilitat prefereix defensar-se amb una armadura ben mesquina, no poden faltar els que no comprenen per quin motiu existim la gent que preferim allunyar les il·lusions de nosaltres; i, finalment hem de comptar els nostres estimats amants del que ells creuen "normalitat", i que posaran cos i ànima per fer-nos sentir ridículs sent nosaltres mateixos.



Avui sincerament, no tinc cap més missatge que desitjar que us estimeu com ningú ud estimi mai i que no permeteu que a la vostra vida hi hagi cap més jutge que vosaltres mateixos. Recordeu, per viure feliços heu d'estar contents amb qui sou, i això no s'aconsegueix canviant, sinó coneixent-se.




Una abraçada a tothom i un gran somriure.

dijous, 7 d’agost de 2008

El teatre del món

Fa ja uns segles, Shakespeare va dir per mitjà d'un dels seus personatges: "El món és com un escenari: homes i dones som els actors, i realitzem diferents papers depenent de l'etapa de la vida en què ens trobem".

Estic totalment d'acord amb Shakespeare en una cosa: el món és un gran teatre en què la gent realitza un paper o altre depenent de les circumstàncies. Però les etapes de les què parla no són gens compatibles amb el món on vivim actualment.


Els nostres papers no s'esperen al nostre aniversari per canviar radicalment; sinó que les nostres experiències són qui realment fa canviar la nostra forma d'actuar (no pas de ser, tots som o bé no som, com va dir Parmènides).


El que jo volia dir amb tot això és que des d'un principi no podem esperar res d'una edat, ni d'una data; aquest món ja no funciona així. Si volem alguna cosa no podem quedar-nos esperant que ens vinguin a buscar; haurem d'invertir tota la nostra voluntat en fer que els nostresw desitjos es facin realitat.



Aquest escrit no té gaire significat, però... l'esperança és una virtut que s'hauria de treballar dia rere dia.


Un gran somriure a tothom

dimarts, 5 d’agost de 2008

My favourite thigs


Raindrops on roses and whiskers on kittens,

bright copper kettles and warm woolen mittens,

brown paper packages tied up with strings,

these are a few of my favorite things.


Cream colored ponies and crisp apple strudels,

door bells and sleigh bells and schnitzel with noodles.

Wild geese that fly with the moon on their wings.

these are a few of my favorite things.


Girls in white dresses with blue satin sashes,

snowflakes that stay on my nose and eyelashes,

silver white winters that melt into springs,

these are a few of my favorite things.


When the dog bites, when the bee stings,

when I'm feeling sad,

I simply remember my favorite things,

and then I don't feel so bad.



Aquest cop parlo d'una cançó que ajuda a superar les pors. A The sound of music, mal traduïda com Somriures i llàgrimes, una jove novícia que és nomenada institutriu ensenya als nens que cuida que per evitar la por pensa en les coses que més li agraden; com hiverns que passen...



Potser aquesta cançó resulta un pèl frívola i, sobretot extremament infantil. De totes formes, realment, tenir la sensació de tenir a prop coses o persones que resultin agradables ens ajuden a vèncer la por siguin quines siguin les circumstàncies.


Avui no parlo de ningú en especial, però potser tothom hauríem de tenir al cap les nostres coses preferides per tal de vèncer la por o la tristesa


Una abraçada als pocs lectors que passen per aquí... Gràcies



I recordeu...



"Just... smile"