Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dissabte, 19 d’abril de 2008

Nostàlgia


Tu...


Quan vas arribar em resultaves estrany, sempre havia sentit a parlar de tu, però mai m'havia pres la molèstia fins llavors, fins fa poc menys de dos anys...


En un principi em vas semblar un tant estúpid, una persona inversemblant que havoa estat fruit de la imaginació d'un romàntic: estúpid crèdul i salvatge; al cap d'un temps vaig començar a entendre't a veure les coses com les veien els teus ulls; a dir les coses amb força, sense complicacions...


I aquell dia... tu i jo... érem una sola persona... per la meva boca sortien les teves paraules i pel meu cap passaven tots els teus pensaments; fins i tot els nostres cors bategaven al mateix temps; va ser increïble, encara recordo les llàgrimes que no parava de vessar quan aquella mar d'aplaudiments ens inundava




Va passar un temps fins que ens vàrem tornar a trobar... Tu estaves igual que sempre... però jo m'havia oblidat de tu, de com entendre't. Un altre dia, però, estirat al terra, un flaix va recórrer tota la meva ment - uns ulls, un petó, unes paraules - i per fi vaig entendre per què ets així, i com és el teu món.


Aquells dies van ser meravellosos; per fi em sentia complet, sentia que aquella part de mi que sempre havia necessitat alguna cosa on sostenir-se trobava la seguretat per a aguantar-se pel seu propi compte...



Però vas marxar...





Suposo que la gent que va compartir aquests moments amb els seus respectius companys deuen pensar que estic ben sonat... que com després de tant de temps pot ser que seguexi pensant en tu... noimés aprofito l'avinentesa per recordar que jo no estava content amb el "com", i no pas amb el "què".



Tinc por... no trobo la forma de deixar de dubtar de to i de tothom, sento com si m'estigués esmicolant per dins...


Et necessito...





Manelic

dissabte, 12 d’abril de 2008

Avui...


Avui...


Una altre dia...


Un altre dia sense tenir uns ulls que mirar
Un altre dia sense notar cap calor que sentir
Un altre dia sense tenir cap motiu per plora
Un altre dia en què el fred em congela per dins


Un altre dia per quedar-me pensant
Un altre dia per ofegar els meus crits
Un altre dia per quedar-me al llit
Un altre dia en què la vida va passant...


I és per això que penso si val la pena viure
Si val la pena créixer sense un sol somriure
I és per això que penso si realment val la pena
Viure mentides i criticar estupideses


Avui, queda clar, que ha estat un altre dia
preguntant, com sempre
si sóc digne de viure




___________________________


Un poema maco... o no.

Creació meva, doncs, no pot ser maco; al cap i a la fi, jo n tinc talent per res...


De vegades penso que la vida me la fot casda dos per tres; però sóc jo qi fot l'existència a l'altra gent...



Millor deixo d'escriure...