Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dimarts, 26 d’agost de 2008

Breu relat d'un dia qualsevol

Va llevar-se, com tots els dies, més aviat del que hauria d'haver-se llevat. Va mirar per la finestra i tot era com sempre, com si aquell no hagués de passar res. Després de mitja hora pensant en com havia de ser va haver de vestir-se a corre-cuita i, sense esmorzar, va anar corrents cap a l'institut.

Feia deu minuts tard, com gairebé sempre. El professor d'història ni tan sols hi va parar atenció; va seure i només feia que pensar en com havia d'acabar el dia...

i tot.

El dia va passar de pressa, mai havia destacat en res; ningú es va fixar en ell, ja havia après a moure's entre la mediocritat, l'únic que era diferent en aquell dia era que ja no mirava al terra; ja tindria temps l'endemà per fer-ho.

Altre cop a casa, escrivia. Volia dir tantes coses que pensava que ningú escoltaria... dins seu sentia que ja no quedava temps per cridar; que ara calia anar per feina. Era estrany, tot i ser invisible, el summum de la mediocritat, mai s'havia sentit proper a ningú; aquella era la prmera vegada que sentia que algú l'entenia: Hemingway, Judes, Marc Antoni...

Es feia tard, i quedaven massa coses a fer per quedar-se barrinant durant tant temps. Va enllestir totes les cartes que volia escriure, va acabar tots els seus compromisos i va començar la feina de debò: tenia tot el que necessitava.

Va agafar la pistola que tant temps havia destijat. Se sentia poderós, i al mateix temps estava massa cansat per pensar en una altra cosa que no fos acabar ben de pressa amb tot.

Volia acabar, va anar per feina i va empassar-se sencer aquell canó amb gust a greix i metall va pensar en la poca importància d'aquest fet dins la seva vida i la de la resta de la humanitat i, amb un odia a ell mateix que no podia ésser més profund, va prémer el gallet.


Era un covard, pensava mentre un regust de sang i pólvora li enterbolia la boca. Llavors es va interrompre tot; només va quedar











No res

2 comentaris:

Isa R. ha dit...

Eiii, com ens has trobat?! ens agrada que hagis vist el blog i ens hagis afegit als teus links!! nosaltres mirem ara el teu blog i fem el mateix!! :)

Salut dels Héroes del Peluche!

Anònim ha dit...

Jo discrepo. Em sento més realitzada quan faig coses pels altres encara que moltes vegades la gent no ho sàpiga apreciar.
Per cert, sóc la pitjor consellera nacional que s'ha vist mai...
Que trist!