Ningú em sent, ho sé. Sé que en aquest lloc no em sent ni em sentirà ningú, però segueixo cridant. I seguiré cridant mentre em quedi aire, esperant una resposta. Una resposta que calmi els meus sentits, una resposta a tot el que hi ha més enllà de mi mateix.
Segueixo cridant, em noto sortir de mi. Cada cop que m'aturo per recuperar l'alè el silenci em retorna al meu cos frustrat, volent tornar a escapar d'allò que em limita. I ho torno a intentar, torno a buscar pertot arreu la resposta que m'ensenyarà tot el que jo mateix no arribaré a ensenyar-me mai. Tot el que hi ha fora de mi i no coneixeré.
Començo a sentir com amb cada bri de veu que expulso una part de mi va desistint i es resigna a viure en la ingorància, en la presó que és el meu cos. A poc a poc, la meva veu s'apaga, s'esvaeix, s'evapora... Qualsevol intent de fugir ha estat inútil. Estic recluit en un cos que em limita saber, que em priva de conèixer més enllà de mi; que obstaculitza el meu contacte amb el món; convertint-lo en allò inaccessible que hi ha allà fora.
Noto calor al pit; els meus pulmons esgotats s'estan plenant de foc amb cada inspiració. La gota de suor que noto caure del meu nas és més afortunada que jo i sento com colpeja el terra en èxtasi. Tremolo i, exhaust, acabo agenollant-me. El cansament ha pogut amb l'odi i les ànsies de llibertat... Tinc son... els ulls sucumbeixen al cansament i es tanquen.
He caigut definitivament al terra... està fred, noto com la pell se m'eriça mentre la meva respiració recupera el seu ritme habitual... Em perdo entre els meus pensaments...
Demà ho tornaré a provar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada