Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
aaaaaaaaaaaaaaaaaaben blanca
l'ombra corba
l'ombra corba
aaaaaaaaaaaaaaincitant
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaade l'esguard:
encara un altre bes
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaun altre
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaun altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!
Quan Joan Salvat-Papasseit va escriure aquest poema va pensar en una sensació; una olor, una mirada; el tacte d'uns llavis... Sembla doncs, que contra les propostes de qualsevol racionalista, la informació sensible és la que ens fa sentir vius, persones -i al mateix temps animals- que s'aferren a viure d'una forma intensa i apassionada.
Ja he rebut comentaris dient que les meves entrades tenien de tot menys filosofia; però jo entenc per filosofia qualsevol cosa que m'impulsa a anar més enllà del que les convencions marquen, de fer que la mosca sigui capaç de sortir del pot atrapamosques, tal i com van dir.
Així doncs, volia aprofitar per dir que, tot i que el meu pensament mai hagi estat orientat a l'origen del coneixement o els mètodes de la ciència, crec que ja poca gent pot arribar a dir on comença la filosofia i on acaba la literatura i a l'inrevés.
Avui; per acabar, no puc dir més que:
Estimo, doncs, existeixo
2 comentaris:
Filosofia... ¡Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaagh! Papasseit... ¡Aaaaaaaaaaaaaagh! ¡Aaaaaaaaaaaaaaagh!
MAARC!
el que deia; caminante no hay camino, se hace camino al andar!
M'alegro de que les coses et vagin bé! =)
ohhh ja no ets com Gustavo Adolfo Becker (un tio sense sentiments) (o com es digui) XD pobre home.. jajaja.. uu'
MAAAAAAAAAARC! ANIMM!! seleee seleee seleeee tirurirurirurii ladidadida <- lletra + melodia XD
carpe diem
_Palo(mixy)
[ta filla]
Publica un comentari a l'entrada