Tu...
Quan vas arribar em resultaves estrany, sempre havia sentit a parlar de tu, però mai m'havia pres la molèstia fins llavors, fins fa poc menys de dos anys...
En un principi em vas semblar un tant estúpid, una persona inversemblant que havoa estat fruit de la imaginació d'un romàntic: estúpid crèdul i salvatge; al cap d'un temps vaig començar a entendre't a veure les coses com les veien els teus ulls; a dir les coses amb força, sense complicacions...
I aquell dia... tu i jo... érem una sola persona... per la meva boca sortien les teves paraules i pel meu cap passaven tots els teus pensaments; fins i tot els nostres cors bategaven al mateix temps; va ser increïble, encara recordo les llàgrimes que no parava de vessar quan aquella mar d'aplaudiments ens inundava
Va passar un temps fins que ens vàrem tornar a trobar... Tu estaves igual que sempre... però jo m'havia oblidat de tu, de com entendre't. Un altre dia, però, estirat al terra, un flaix va recórrer tota la meva ment - uns ulls, un petó, unes paraules - i per fi vaig entendre per què ets així, i com és el teu món.
Aquells dies van ser meravellosos; per fi em sentia complet, sentia que aquella part de mi que sempre havia necessitat alguna cosa on sostenir-se trobava la seguretat per a aguantar-se pel seu propi compte...
Però vas marxar...
Suposo que la gent que va compartir aquests moments amb els seus respectius companys deuen pensar que estic ben sonat... que com després de tant de temps pot ser que seguexi pensant en tu... noimés aprofito l'avinentesa per recordar que jo no estava content amb el "com", i no pas amb el "què".
Tinc por... no trobo la forma de deixar de dubtar de to i de tothom, sento com si m'estigués esmicolant per dins...
Et necessito...
Manelic
