Tancar els ulls i sentir que no existeixo, que sóc un d'aquells fantasmes que turmenten les ments innocents, ser la meva pròpia confusió en ments alienes, ser simplement els dubtes d'altri. Sóc (i al mateix temps no sóc) dins de qualsevol no-res, formar part de la no-existència, ser l'ambigüitat entre el sí i el no.
Obrir la ment i notar com és la por qui em permet ser, ser el no-ser, que és el dubte qui em fa ser ambigüitat, habitar el buit que tothom tem fent-lo meu i alimentar-me'n; arribar a ser el fantasma del dubte i convertir-me, a la fi, en la interrogació suprema, en l'ombra gegantina del no-res...
I, finalment, esvaïr-me amb la llum, tornar al món que em correspon i abandonar la humanitat a la felicitat, patètica, mediocre i massa confiada... Esperant el desig indecís d'un nen per tornar altre cop a ser, a encarnar l'ambigüitat...
Torno a obrir els ulls... és estrany, però potser és aquesta estranyesa, aquesta dualitat que condueix la meva vida, la que em fa sentir dins de cadascun dels éssers que estúpids vagaregen per aquest planeta...
Potser el dubte no és el behicle de la veritat; potser aquest dubte és l'encarnació d'aquesta veritat que cerquem incessablement amb proves estúpides i afirmacions o negacions absurdes; quan la veritat no és la claredat, sinó el fum, la boira que cobreix el món com una pintura romàntica...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada