Ser el no-ser

Tancar els ulls i sentir que no existeixo, que sóc un d'aquells fantasmes que turmenten les ments innocents, ser la meva pròpia confusió en ments alienes, ser simplement els dubtes d'altri. Sóc (i al mateix temps no sóc) dins de qualsevol no-res, formar part de la no-existència, ser l'ambigüitat entre el sí i el no.

Obrir la ment i notar com és la por qui em permet ser, ser el no-ser, que és el dubte qui em fa ser ambigüitat, habitar el buit que tothom tem fent-lo meu i alimentar-me'n; arribar a ser el fantasma del dubte i convertir-me, a la fi, en la interrogació suprema, en l'ombra gegantina del no-res...

I, finalment, esvaïr-me amb la llum, tornar al món que em correspon i abandonar la humanitat a la felicitat, patètica, mediocre i massa confiada... Esperant el desig indecís d'un nen per tornar altre cop a ser, a encarnar l'ambigüitat...


Torno a obrir els ulls... és estrany, però potser és aquesta estranyesa, aquesta dualitat que condueix la meva vida, la que em fa sentir dins de cadascun dels éssers que estúpids vagaregen per aquest planeta...


Potser el dubte no és el behicle de la veritat; potser aquest dubte és l'encarnació d'aquesta veritat que cerquem incessablement amb proves estúpides i afirmacions o negacions absurdes; quan la veritat no és la claredat, sinó el fum, la boira que cobreix el món com una pintura romàntica...

Temps d'espera

Res canvia… Tot es manté igual que en aquell instant... Un núvol s’ha instal•lat definitivament al meu cap; em sento desprotegit; l’estupor s’ha apoderat de la poca lucidesa que em quedava...
Sento música, un gos potser... Els colors em fan mal als ulls, necessito tancar-los, respirar el fum que inunda l’aire entorn meu, aconseguir articular alguna cosa coherent i, simplement deixar-ho estar. Encara necessito arribar a algun lloc que no s’ensorri quan jo hi posi els peus...
Em noto inestable però estàtic al mateix temps, com un arbre que espera l’últim llamp per caure derrotat enmig de flames. Aquest llamp no arriba, ni suposo que arribarà en breu. Tot el que queda és temps; temps per esperar el llamp mentre potser unes falses flors i fruites creixen, o uns ocells massa confiats hi fan niu... Tot fins que el soroll, el foc i el fum del principi tornin per tal d’acabar la feina.

La douleur est un mal qui irrite la hâte choix

Thomas Corneille

Crido

Ningú em sent, ho sé. Sé que en aquest lloc no em sent ni em sentirà ningú, però segueixo cridant. I seguiré cridant mentre em quedi aire, esperant una resposta. Una resposta que calmi els meus sentits, una resposta a tot el que hi ha més enllà de mi mateix.
Segueixo cridant, em noto sortir de mi. Cada cop que m'aturo per recuperar l'alè el silenci em retorna al meu cos frustrat, volent tornar a escapar d'allò que em limita. I ho torno a intentar, torno a buscar pertot arreu la resposta que m'ensenyarà tot el que jo mateix no arribaré a ensenyar-me mai. Tot el que hi ha fora de mi i no coneixeré.
Començo a sentir com amb cada bri de veu que expulso una part de mi va desistint i es resigna a viure en la ingorància, en la presó que és el meu cos. A poc a poc, la meva veu s'apaga, s'esvaeix, s'evapora... Qualsevol intent de fugir ha estat inútil. Estic recluit en un cos que em limita saber, que em priva de conèixer més enllà de mi; que obstaculitza el meu contacte amb el món; convertint-lo en allò inaccessible que hi ha allà fora.

Noto calor al pit; els meus pulmons esgotats s'estan plenant de foc amb cada inspiració. La gota de suor que noto caure del meu nas és més afortunada que jo i sento com colpeja el terra en èxtasi. Tremolo i, exhaust, acabo agenollant-me. El cansament ha pogut amb l'odi i les ànsies de llibertat... Tinc son... els ulls sucumbeixen al cansament i es tanquen.
He caigut definitivament al terra... està fred, noto com la pell se m'eriça mentre la meva respiració recupera el seu ritme habitual... Em perdo entre els meus pensaments...


Demà ho tornaré a provar

...I marxaré

I podré pensar que tot ha estat només un somni; mirar-me al mirall i riure. Riure de mi i de tot, de tothom. I creuré que aquelles paraules que et vaig sentir dir un dia només me les vaig imaginar, que res d'això havia existit. Com tot i, alhora, com res. També entendré per què ho havia fet així, per què m'havia deixat endur sempre per tot el que em passava pit endins, tot i que la majoria de vegades ni tan sols me n'adonava. I perdré de vista tot el que he tocat, sentit, olorat... anant (o potser tornant) a un món fred, rígid... neutre. I tindré tot el temps del món per enyorar-me de tot entre acer inoxidable i plàstic de bombolles mentre intento somriure inútilment. I no em veuran, i no viuré; només seré en vigília, despert, esperant tornar a viure...


I marxaré; recordant que un dia,o potser dos, qui sap si van ser quinze, vaig somiar que vivia, i no em va importar deixar de fer-ho.

Et encore je pourrai rêver que je recommence à rêver que je vis

Aquest hivern passaven moltes coses; llàstima que d'altres no canvïin

Marc