Va llevar-se, com tots els dies, més aviat del que hauria d'haver-se llevat. Va mirar per la finestra i tot era com sempre, com si aquell no hagués de passar res. Després de mitja hora pensant en com havia de ser va haver de vestir-se a corre-cuita i, sense esmorzar, va anar corrents cap a l'institut.
Feia deu minuts tard, com gairebé sempre. El professor d'història ni tan sols hi va parar atenció; va seure i només feia que pensar en com havia d'acabar el dia...
i tot.
El dia va passar de pressa, mai havia destacat en res; ningú es va fixar en ell, ja havia après a moure's entre la mediocritat, l'únic que era diferent en aquell dia era que ja no mirava al terra; ja tindria temps l'endemà per fer-ho.
Altre cop a casa, escrivia. Volia dir tantes coses que pensava que ningú escoltaria... dins seu sentia que ja no quedava temps per cridar; que ara calia anar per feina. Era estrany, tot i ser invisible, el summum de la mediocritat, mai s'havia sentit proper a ningú; aquella era la prmera vegada que sentia que algú l'entenia: Hemingway, Judes, Marc Antoni...
Es feia tard, i quedaven massa coses a fer per quedar-se barrinant durant tant temps. Va enllestir totes les cartes que volia escriure, va acabar tots els seus compromisos i va començar la feina de debò: tenia tot el que necessitava.
Va agafar la pistola que tant temps havia destijat. Se sentia poderós, i al mateix temps estava massa cansat per pensar en una altra cosa que no fos acabar ben de pressa amb tot.
Volia acabar, va anar per feina i va empassar-se sencer aquell canó amb gust a greix i metall va pensar en la poca importància d'aquest fet dins la seva vida i la de la resta de la humanitat i, amb un odia a ell mateix que no podia ésser més profund, va prémer el gallet.
Era un covard, pensava mentre un regust de sang i pólvora li enterbolia la boca. Llavors es va interrompre tot; només va quedar
No res
