Avui dia... ningú s'ho pensa dues vegades quan ha d'insultar a una altra persona, a ningú li importa fer mal, jus ara que tothom parla de respecte mutu... qui ho diria oi?
Clar que ja no veiem baralles amb navales i cops de puny, ara es baralles són amb paraules, p'araules que poden fer més mal que no pas una cella oberta o que una cama trencada.
Les ferides al cos marxen...
Una paraula no marxa mai... sempre, sempre queda a la ment, cremant.
Si sabem que les paraules fereixen tant, per què les seguim emprant sense pensar, per què diem les coses sense sentir-les?
Per una banda està la gent que crida estupideses quan se sent impotent davant d'una situació i no sap per què ho fa... Per què no es limiten a acceptar la culpa i defensar-se o disculpar-se segons convingui?
Després estan els il·lusos que criden "t'estimo" als quatre vents només conèixer algú. De debò creuen que només coneixent una persona poden arribar a estimar-la? Per favor!! Si creuen que estimar algú és un si´`onim de fotre's la lleungua fins a la campaneta i fotre un clau anem apanyats!!
I, per últim trobem els pitjors, la gent que es dedica a fer mal per afició. Aquesta gent que primer treu el fetge i milers d'insectes putrefactes i carronyers per la boca i després és capaç de som,riure't com si fossis el seu millor amic per tal d'aconseguir el que es proposen. Aquestes persones són les que realment fan que la raça humana sigui d'humanitat qüestionable.
Bé, aquesta reflexío m'ha vingut al cap quan he recordat a totes aquelles persones que m'han fet mal, o que m'han mentit... o quan jo he arribat a mentir... realment podem considerar-nos humans quan la nostra principal funció és odiar els nostres semblants?
Això fa pensar oi?
