Berta

La Berta anava a trucar-lo just quan va sonar el seu mòbil.
- Què estrany- Va pensar. -Aquest noi em deu llegir la ment o alguna cosa per l'estil.

- Sí?
Les paraules de resposta van fer que la Berta comencés a tremolar com no havia tremolat mai; el mòbil li va caure de les mans.
- Perdó, m'ha caigut el mòbil, no sé com... -Va haver de dir entre sanglots.

Un cop va haver rebut tots els detalls i ja havia penjat el telèfon; una mena d'impuls elèctric va recórrer el seu cos i, sense consciència de fer-ho, va caure a terra. Era molt estrany, tenia ganes de vessar les cascades Victòria pels seus ulls, però l'únic que podia fer era recordar un moc.
Sí, un moc al nas d'un nen petit a qui ella oferia un mocador de paper amb dibuixos de la Power Ranger rosa. Cada cop era més estrany, la seva mà era petita, i portava posada una bata a quadrets roses i blancs.

- Em dic Berta, tu com et dius? -Va pronunciar involuntàriament - Eh? Com et dius?
El marrec amb el nas regalimant va pronunciar una paraula totalment inintel·ligible a les seves oïdes. Tot i això, ella va assentir com si ho hagués escoltat a la perfecció, com si no necessités saber-ho; ja coneixia el nom. Era ell.
- Vols que siguem nòvios? - Aquestes van ser les següents paraules que van sortir automàticament de la seva boca. El marrec, però, estava massa ocupat mossegant el mocador que instants abans havia fet servir per sonar-se per sentir què deia la seva companya.
- Tú! Nas de mocs! Vols que siguem nòvios o no!? - Es va sorprendre dient. El marrec, amb un fulgor estel·lar als ulls, va deixar aquell paper totalment deconstruït a la paperera més propera, va rentar-se la mà a la bata i va córrer a agafar la mà de la sevata nova xicota.

En un parpelleig va tornar al terra de la seva habitació; havia estat plorant, o al menys això era el que el terra mullat sota la seva cara semblava indicar. La seva mare treballava fins tard, la resta de gent de classe no sabia ni qui era, el pare no volia ni sentir a parlar d'aquell noi.
- Segur que demà me'l trobo a classe, segur que tot és una broma de mal gust- pensava. -No pot ser, no pot ser que el meu primer amor hagi marxat d'aquesta manera! No pot ser que les meves paraules d'amor perdin destinatari!.
Es va deixar anar sobre el llit, el sostre de la seva habitació havia desaparegut, podia veure perfectament tots els dibuixos que les constel·lacins creaven al cel. No estava sola, un noi amb la cara plena de grans estava intantant clavar una tenda de campanya darrere seu.

- Nano, queda clar que la dona que et pesqui et demanarà que la portis d'hotel, perquè si heu d'acampar...- Va expulsar, altre cop, involuntàriament.

Llavors el noi va caure rodolant, va quedar amb la cara a un pam de la cara de la Berta. Els seus alès fluïen, les seves mirades cremaven... I en aquell mateix moment, una gota de pluja, o unes quantes, van apagar el foc que encara no havia sortit de la boca de la Berta.

Un soroll va fer que el sostre de l'habitació tornés a la normalitat: la mare acabava d'arribar de la feina.

La Berta va córrer atabalada a explicar-li tot, però la mare estava massa cansada per escoltar res i va haver de desar les seves paraules amb tot aquell munt de mots que no havia pogut dir: molts "ho he fet jo"; una quantitat enorme de "gràcies" i un sol "t'estimo".

Aquella nit no va poder dormir, ja havia somiat prou des d'aquella trucada. L'endemà es presentava com una continuació d'aquell malson que havia estat aquell vespre. Mentre s'arreglava per anar a l'institut va veure com el seu raspall la pentinava com només ho feia ell.

-Què?- Li va dir; -No penses deixar els meus cabells en pau?

En aquell moment, un bram del pare va fer que la Berta prengués consciència del raspall a la seva mà i va acabar ben ràpid.

De camí a l'institut es va fixar en els arbres del camí; en l'edifici en forma de cara somrient, que avui semblava estar més gris que de costum; en el parc on solia jugar fa anys... Un cop va haver arribat va esperar-lo fins l'hora d'entrar. -Deu estar malalt, ahir ja no feia bona cara- va pensar.

Un cop a classe, la seva tutora els va dir que se suspenien les classes. Havien d'anar al tanatori. La Berta no podia assimilar-ho; però l'argument d'autoritat de la seva tutora funcionà a la perfecció. Mentre els seus companys planejaven què farien durant aquell dia lliure va recollir les seves coses i va anar corrents cap al tanatori.

-No pot ser!- Pensava mentre corria -No. Així no!.

Un cop va arribar-hi, la mare del noi va abraçar-la com si la comprengués del tot.

Era cert:

L'amor de la seva vida s'havia suïcidat.

Breu relat d'un dia qualsevol

Va llevar-se, com tots els dies, més aviat del que hauria d'haver-se llevat. Va mirar per la finestra i tot era com sempre, com si aquell no hagués de passar res. Després de mitja hora pensant en com havia de ser va haver de vestir-se a corre-cuita i, sense esmorzar, va anar corrents cap a l'institut.

Feia deu minuts tard, com gairebé sempre. El professor d'història ni tan sols hi va parar atenció; va seure i només feia que pensar en com havia d'acabar el dia...

i tot.

El dia va passar de pressa, mai havia destacat en res; ningú es va fixar en ell, ja havia après a moure's entre la mediocritat, l'únic que era diferent en aquell dia era que ja no mirava al terra; ja tindria temps l'endemà per fer-ho.

Altre cop a casa, escrivia. Volia dir tantes coses que pensava que ningú escoltaria... dins seu sentia que ja no quedava temps per cridar; que ara calia anar per feina. Era estrany, tot i ser invisible, el summum de la mediocritat, mai s'havia sentit proper a ningú; aquella era la prmera vegada que sentia que algú l'entenia: Hemingway, Judes, Marc Antoni...

Es feia tard, i quedaven massa coses a fer per quedar-se barrinant durant tant temps. Va enllestir totes les cartes que volia escriure, va acabar tots els seus compromisos i va començar la feina de debò: tenia tot el que necessitava.

Va agafar la pistola que tant temps havia destijat. Se sentia poderós, i al mateix temps estava massa cansat per pensar en una altra cosa que no fos acabar ben de pressa amb tot.

Volia acabar, va anar per feina i va empassar-se sencer aquell canó amb gust a greix i metall va pensar en la poca importància d'aquest fet dins la seva vida i la de la resta de la humanitat i, amb un odia a ell mateix que no podia ésser més profund, va prémer el gallet.

Era un covard, pensava mentre un regust de sang i pólvora li enterbolia la boca. Llavors es va interrompre tot; només va quedar

No res

Viure, però... per a qui?

Ja fa força temps que tothom parla de les virtuts de la diversitat en qualsevol dels seus àmbits -animals, ecosistemes i fins i tot persones-. El que vull dir és que estem bastant acostumats a no jutjar amb tòpic estúpids o primeres impressions. El problema és que la diversitat de què parla la gent no va més enllà del color de la pell i els costums a l'hora de menjar.

Gràcies a l'obra de moltíssima gent nosaltres tenim plena llibertat en els nostres pensaments i en la forma d'expressar-los (sempre i quan l'exercici d'aquestes llibertats no limiti les llibertats alienes, com deia Stuart Mill). El problema és que deu haver gent que troba inútil relativitzar idees i preferiex aplicar prejudicis, el major dels mals que pateix l'interior de tots i cadascun de nosaltres.

Hi ha gent que no pot entendre que la vida va més allà del sexe, n'hi ha d'altra que per por a la debilitat prefereix defensar-se amb una armadura ben mesquina, no poden faltar els que no comprenen per quin motiu existim la gent que preferim allunyar les il·lusions de nosaltres; i, finalment hem de comptar els nostres estimats amants del que ells creuen "normalitat", i que posaran cos i ànima per fer-nos sentir ridículs sent nosaltres mateixos.

Avui sincerament, no tinc cap més missatge que desitjar que us estimeu com ningú ud estimi mai i que no permeteu que a la vostra vida hi hagi cap més jutge que vosaltres mateixos. Recordeu, per viure feliços heu d'estar contents amb qui sou, i això no s'aconsegueix canviant, sinó coneixent-se.

Una abraçada a tothom i un gran somriure.

El teatre del món

Fa ja uns segles, Shakespeare va dir per mitjà d'un dels seus personatges: "El món és com un escenari: homes i dones som els actors, i realitzem diferents papers depenent de l'etapa de la vida en què ens trobem".

Estic totalment d'acord amb Shakespeare en una cosa: el món és un gran teatre en què la gent realitza un paper o altre depenent de les circumstàncies. Però les etapes de les què parla no són gens compatibles amb el món on vivim actualment.

Els nostres papers no s'esperen al nostre aniversari per canviar radicalment; sinó que les nostres experiències són qui realment fa canviar la nostra forma d'actuar (no pas de ser, tots som o bé no som, com va dir Parmènides).

El que jo volia dir amb tot això és que des d'un principi no podem esperar res d'una edat, ni d'una data; aquest món ja no funciona així. Si volem alguna cosa no podem quedar-nos esperant que ens vinguin a buscar; haurem d'invertir tota la nostra voluntat en fer que els nostresw desitjos es facin realitat.

Aquest escrit no té gaire significat, però... l'esperança és una virtut que s'hauria de treballar dia rere dia.

Un gran somriure a tothom

My favourite thigs

Raindrops on roses and whiskers on kittens,

bright copper kettles and warm woolen mittens,

brown paper packages tied up with strings,

these are a few of my favorite things.

Cream colored ponies and crisp apple strudels,

door bells and sleigh bells and schnitzel with noodles.

Wild geese that fly with the moon on their wings.

these are a few of my favorite things.

Girls in white dresses with blue satin sashes,

snowflakes that stay on my nose and eyelashes,

silver white winters that melt into springs,

these are a few of my favorite things.

When the dog bites, when the bee stings,

when I'm feeling sad,

I simply remember my favorite things,

and then I don't feel so bad.

Aquest cop parlo d'una cançó que ajuda a superar les pors. A The sound of music, mal traduïda com Somriures i llàgrimes, una jove novícia que és nomenada institutriu ensenya als nens que cuida que per evitar la por pensa en les coses que més li agraden; com hiverns que passen...

Potser aquesta cançó resulta un pèl frívola i, sobretot extremament infantil. De totes formes, realment, tenir la sensació de tenir a prop coses o persones que resultin agradables ens ajuden a vèncer la por siguin quines siguin les circumstàncies.

Avui no parlo de ningú en especial, però potser tothom hauríem de tenir al cap les nostres coses preferides per tal de vèncer la por o la tristesa

Una abraçada als pocs lectors que passen per aquí... Gràcies

I recordeu...

"Just... smile"

Just... smile

Smile, though your heart is aching;

smile, even though it's breaking.

When there are clouds in the sky you'll get by

if you smile through your fears and sorrows;

smile, and maybe tomorrow

you'll see the sun come shining through...

for you.

Light up your face with gladness,

hide every trace of sadness;

although a tear may be ever so near.

That's the time you must keep on trying;

smile; what's the use of crying?

You'll see that life is still worthwile

if you just...

smile.

Després d'eons i eons em decideixo a actualizar perquè... últimament no tenia els dies...

No tinc ganes més que de péixer i veure pel·lis lacrimògenes... En fi... res que no pugui curar una bona dosi d'estrès o un stage amb la gent que més m'estimo en aquest món.

Avui he vist My girl 2, i tot i que no és una pel·li bona, el moment en què la Vada veu la pel·lícula en què la seva mare es posa a cantar aquesta cançó em posa la pell de pollastre. Tot i que realment aquesta cançó sortí d'un dels somnis de Charles Chaplin (composava cançons que cantava inconscientment mentre dormia) gairebé cadascuna de les moltes verions que se n'han fet porten un petit missatge diferent (cal esmentar dues excepcions: l'assasinat d'OT (amb els persons de la "marea blava"), i el sacrilegi del Holly Cole Trio), però mantenint l'ànima de la cançó: mantenir un somriure no com a ressignació, sinó com a símbol de lluita, com a imatge d'un futur que jo mateix hauré de crear.

Demano disculpes a tothom que no entengui res del que estic escrivint ara mateix, però sento la necessitat d'escriure-ho i demanar a tothom que somrigui Perquè la llum no fuig de nosaltres, sinó que nosaltres mateixos l'ocultem.

No! No sóc feliç! Però pemsp tenir un somriure preparat per a quan ho sigui.

Just... Smile

Filosofia + Amor = Estupidesa?

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,

la seda dels seus rulls com el pecat més dolç

-i l'espatlla ben nua

aaaaaaaaaaaaaaaaaaben blanca
l'ombra corba

aaaaaaaaaaaaaaincitant

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaade l'esguard:

encara un altre bes

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaun altre

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaun altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

Quan Joan Salvat-Papasseit va escriure aquest poema va pensar en una sensació; una olor, una mirada; el tacte d'uns llavis... Sembla doncs, que contra les propostes de qualsevol racionalista, la informació sensible és la que ens fa sentir vius, persones -i al mateix temps animals- que s'aferren a viure d'una forma intensa i apassionada.

Ja he rebut comentaris dient que les meves entrades tenien de tot menys filosofia; però jo entenc per filosofia qualsevol cosa que m'impulsa a anar més enllà del que les convencions marquen, de fer que la mosca sigui capaç de sortir del pot atrapamosques, tal i com van dir.

Així doncs, volia aprofitar per dir que, tot i que el meu pensament mai hagi estat orientat a l'origen del coneixement o els mètodes de la ciència, crec que ja poca gent pot arribar a dir on comença la filosofia i on acaba la literatura i a l'inrevés.

Avui; per acabar, no puc dir més que:

Estimo, doncs, existeixo