Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dilluns, 3 d’agost de 2009

La question humaine, Nicolas Klotz, 2007


Adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de François Emmanuel; la història narra el procés de transformació de Simon (Mathieu Almaric), un psicòleg d’empresa que es veu immers en un procés d’assimilació de la patologia d’un dels seus pacients, Mathias Jüst (Michael Lonsdale).
La idea de culpabilitat assoleix en aquest film qualitat de malaltia de la mateixa forma que ho va fer Edgar Allan Poe amb The Tell-Tale Heart; tot essent adaptada al context de societat deshumanitzada on allò important no va més enllà del rendiment a l’hora de treballar. En aquest context; Simon es veu incapaç de seguir treballant de la mateixa forma en què ho feia abans; veient com la societat en què creia s’articula sobre la mecànica de l’oblit. Així doncs, la culpabilitat només floreix, sempre en forma de trauma, quan es pren consciència del passat del qual tots som responsables. Aquests conflictes interns també queden reflectits en el comportament quotidià de Simon; que veu alterades totes les seves relacions socials; el temps es deforma i es dilata; i el somni apareix com la llar dels fantasmes del protagonista, d’on no pot fugir. El recurs del qual es val Klotz per això no és altre que la responsabilitat de quantitat de morts durant l’holocaust i un diari que dóna l’oportunitat al protagonista de totes aquestes aberracions contra la humanitat.
La dilatació temporal que viu Simon es veu recolzada per diversos recursos tècnics; la il·luminació intermitent a l’escena de la rave contribueix a fer més llarg el moment, de la mateixa forma que sovint el so sembla atenuar-se i alentir-se en els moments en què Simon entra, poc a poc en les pors i les culpes que amenacen Jüst.
Servit de tot això, el director reformula el discurs del film noir dels anys 40 i 50 afegint-hi la fredor del llenguatge fred, auster i deshumanitzat de l’era del consum. El detectiu Marlowe ha estat substituït per un psiquiatre que cerca els crims a l’ànima, fent de les psicosis (abans simplement un tret sovint característic del criminal) en objecte d’estudi, ja que no és causa del crim, sinó una de les més greus de les conseqüències. La paraula oculta constantment allò que el gest ha fet abans; que queda relegat, perdent la importància que tant necessita, al subconscient.
Arribat un moment en què els crítics posen notes numèriques a les pel·lícules; grans erudits són injuriats com qui va a comprar el pa i la gent valora la gran innovació de Requiem for a dream mentre ignoren l’existència de Citizen Kane; el cinema està canviant i a mesura que ens allunyem dels orígens el llenguatge cinematogràfic va deixant racons per il·luminar. La question humaine aconsegueix dur a la gran pantalla el concepte real i amorf que el mot “història” representa realment.

2 comentaris:

Marco ha dit...

hmm. interessant, potser la veig aquesta pel·li.

"Saludus" company de coro, ens veiem dimarts a la tarda i ens anem veient per aquest món blogger!

noèlia ha dit...

doncs io trobo k el teatre es precios, cap 'frikada' =)