Benvinguts... a mi!

Aquest és el bloc d'en Marc, un noi estrany, que potser pensa massa... i que es desfoga escrivint... coses més o menys interessants... depèn del dia...

Endavant, no us talleu, les paraules s'ho enduen tot

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Berta

La Berta anava a trucar-lo just quan va sonar el seu mòbil.
- Què estrany- Va pensar. -Aquest noi em deu llegir la ment o alguna cosa per l'estil.

- Sí?
Les paraules de resposta van fer que la Berta comencés a tremolar com no havia tremolat mai; el mòbil li va caure de les mans.
- Perdó, m'ha caigut el mòbil, no sé com... -Va haver de dir entre sanglots.

Un cop va haver rebut tots els detalls i ja havia penjat el telèfon; una mena d'impuls elèctric va recórrer el seu cos i, sense consciència de fer-ho, va caure a terra. Era molt estrany, tenia ganes de vessar les cascades Victòria pels seus ulls, però l'únic que podia fer era recordar un moc.
Sí, un moc al nas d'un nen petit a qui ella oferia un mocador de paper amb dibuixos de la Power Ranger rosa. Cada cop era més estrany, la seva mà era petita, i portava posada una bata a quadrets roses i blancs.

- Em dic Berta, tu com et dius? -Va pronunciar involuntàriament - Eh? Com et dius?
El marrec amb el nas regalimant va pronunciar una paraula totalment inintel·ligible a les seves oïdes. Tot i això, ella va assentir com si ho hagués escoltat a la perfecció, com si no necessités saber-ho; ja coneixia el nom. Era ell.
- Vols que siguem nòvios? - Aquestes van ser les següents paraules que van sortir automàticament de la seva boca. El marrec, però, estava massa ocupat mossegant el mocador que instants abans havia fet servir per sonar-se per sentir què deia la seva companya.
- Tú! Nas de mocs! Vols que siguem nòvios o no!? - Es va sorprendre dient. El marrec, amb un fulgor estel·lar als ulls, va deixar aquell paper totalment deconstruït a la paperera més propera, va rentar-se la mà a la bata i va córrer a agafar la mà de la sevata nova xicota.

En un parpelleig va tornar al terra de la seva habitació; havia estat plorant, o al menys això era el que el terra mullat sota la seva cara semblava indicar. La seva mare treballava fins tard, la resta de gent de classe no sabia ni qui era, el pare no volia ni sentir a parlar d'aquell noi.
- Segur que demà me'l trobo a classe, segur que tot és una broma de mal gust- pensava. -No pot ser, no pot ser que el meu primer amor hagi marxat d'aquesta manera! No pot ser que les meves paraules d'amor perdin destinatari!.
Es va deixar anar sobre el llit, el sostre de la seva habitació havia desaparegut, podia veure perfectament tots els dibuixos que les constel·lacins creaven al cel. No estava sola, un noi amb la cara plena de grans estava intantant clavar una tenda de campanya darrere seu.

- Nano, queda clar que la dona que et pesqui et demanarà que la portis d'hotel, perquè si heu d'acampar...- Va expulsar, altre cop, involuntàriament.

Llavors el noi va caure rodolant, va quedar amb la cara a un pam de la cara de la Berta. Els seus alès fluïen, les seves mirades cremaven... I en aquell mateix moment, una gota de pluja, o unes quantes, van apagar el foc que encara no havia sortit de la boca de la Berta.

Un soroll va fer que el sostre de l'habitació tornés a la normalitat: la mare acabava d'arribar de la feina.



La Berta va córrer atabalada a explicar-li tot, però la mare estava massa cansada per escoltar res i va haver de desar les seves paraules amb tot aquell munt de mots que no havia pogut dir: molts "ho he fet jo"; una quantitat enorme de "gràcies" i un sol "t'estimo".

Aquella nit no va poder dormir, ja havia somiat prou des d'aquella trucada. L'endemà es presentava com una continuació d'aquell malson que havia estat aquell vespre. Mentre s'arreglava per anar a l'institut va veure com el seu raspall la pentinava com només ho feia ell.

-Què?- Li va dir; -No penses deixar els meus cabells en pau?

En aquell moment, un bram del pare va fer que la Berta prengués consciència del raspall a la seva mà i va acabar ben ràpid.


De camí a l'institut es va fixar en els arbres del camí; en l'edifici en forma de cara somrient, que avui semblava estar més gris que de costum; en el parc on solia jugar fa anys... Un cop va haver arribat va esperar-lo fins l'hora d'entrar. -Deu estar malalt, ahir ja no feia bona cara- va pensar.


Un cop a classe, la seva tutora els va dir que se suspenien les classes. Havien d'anar al tanatori. La Berta no podia assimilar-ho; però l'argument d'autoritat de la seva tutora funcionà a la perfecció. Mentre els seus companys planejaven què farien durant aquell dia lliure va recollir les seves coses i va anar corrents cap al tanatori.


-No pot ser!- Pensava mentre corria -No. Així no!.

Un cop va arribar-hi, la mare del noi va abraçar-la com si la comprengués del tot.


Era cert:



L'amor de la seva vida s'havia suïcidat.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Breu relat d'un dia qualsevol

Va llevar-se, com tots els dies, més aviat del que hauria d'haver-se llevat. Va mirar per la finestra i tot era com sempre, com si aquell no hagués de passar res. Després de mitja hora pensant en com havia de ser va haver de vestir-se a corre-cuita i, sense esmorzar, va anar corrents cap a l'institut.

Feia deu minuts tard, com gairebé sempre. El professor d'història ni tan sols hi va parar atenció; va seure i només feia que pensar en com havia d'acabar el dia...

i tot.

El dia va passar de pressa, mai havia destacat en res; ningú es va fixar en ell, ja havia après a moure's entre la mediocritat, l'únic que era diferent en aquell dia era que ja no mirava al terra; ja tindria temps l'endemà per fer-ho.

Altre cop a casa, escrivia. Volia dir tantes coses que pensava que ningú escoltaria... dins seu sentia que ja no quedava temps per cridar; que ara calia anar per feina. Era estrany, tot i ser invisible, el summum de la mediocritat, mai s'havia sentit proper a ningú; aquella era la prmera vegada que sentia que algú l'entenia: Hemingway, Judes, Marc Antoni...

Es feia tard, i quedaven massa coses a fer per quedar-se barrinant durant tant temps. Va enllestir totes les cartes que volia escriure, va acabar tots els seus compromisos i va començar la feina de debò: tenia tot el que necessitava.

Va agafar la pistola que tant temps havia destijat. Se sentia poderós, i al mateix temps estava massa cansat per pensar en una altra cosa que no fos acabar ben de pressa amb tot.

Volia acabar, va anar per feina i va empassar-se sencer aquell canó amb gust a greix i metall va pensar en la poca importància d'aquest fet dins la seva vida i la de la resta de la humanitat i, amb un odia a ell mateix que no podia ésser més profund, va prémer el gallet.


Era un covard, pensava mentre un regust de sang i pólvora li enterbolia la boca. Llavors es va interrompre tot; només va quedar











No res

dilluns, 18 d’agost del 2008

Viure, però... per a qui?


Ja fa força temps que tothom parla de les virtuts de la diversitat en qualsevol dels seus àmbits -animals, ecosistemes i fins i tot persones-. El que vull dir és que estem bastant acostumats a no jutjar amb tòpic estúpids o primeres impressions. El problema és que la diversitat de què parla la gent no va més enllà del color de la pell i els costums a l'hora de menjar.


Gràcies a l'obra de moltíssima gent nosaltres tenim plena llibertat en els nostres pensaments i en la forma d'expressar-los (sempre i quan l'exercici d'aquestes llibertats no limiti les llibertats alienes, com deia Stuart Mill). El problema és que deu haver gent que troba inútil relativitzar idees i preferiex aplicar prejudicis, el major dels mals que pateix l'interior de tots i cadascun de nosaltres.


Hi ha gent que no pot entendre que la vida va més allà del sexe, n'hi ha d'altra que per por a la debilitat prefereix defensar-se amb una armadura ben mesquina, no poden faltar els que no comprenen per quin motiu existim la gent que preferim allunyar les il·lusions de nosaltres; i, finalment hem de comptar els nostres estimats amants del que ells creuen "normalitat", i que posaran cos i ànima per fer-nos sentir ridículs sent nosaltres mateixos.



Avui sincerament, no tinc cap més missatge que desitjar que us estimeu com ningú ud estimi mai i que no permeteu que a la vostra vida hi hagi cap més jutge que vosaltres mateixos. Recordeu, per viure feliços heu d'estar contents amb qui sou, i això no s'aconsegueix canviant, sinó coneixent-se.




Una abraçada a tothom i un gran somriure.

dijous, 7 d’agost del 2008

El teatre del món

Fa ja uns segles, Shakespeare va dir per mitjà d'un dels seus personatges: "El món és com un escenari: homes i dones som els actors, i realitzem diferents papers depenent de l'etapa de la vida en què ens trobem".

Estic totalment d'acord amb Shakespeare en una cosa: el món és un gran teatre en què la gent realitza un paper o altre depenent de les circumstàncies. Però les etapes de les què parla no són gens compatibles amb el món on vivim actualment.


Els nostres papers no s'esperen al nostre aniversari per canviar radicalment; sinó que les nostres experiències són qui realment fa canviar la nostra forma d'actuar (no pas de ser, tots som o bé no som, com va dir Parmènides).


El que jo volia dir amb tot això és que des d'un principi no podem esperar res d'una edat, ni d'una data; aquest món ja no funciona així. Si volem alguna cosa no podem quedar-nos esperant que ens vinguin a buscar; haurem d'invertir tota la nostra voluntat en fer que els nostresw desitjos es facin realitat.



Aquest escrit no té gaire significat, però... l'esperança és una virtut que s'hauria de treballar dia rere dia.


Un gran somriure a tothom

dimarts, 5 d’agost del 2008

My favourite thigs


Raindrops on roses and whiskers on kittens,

bright copper kettles and warm woolen mittens,

brown paper packages tied up with strings,

these are a few of my favorite things.


Cream colored ponies and crisp apple strudels,

door bells and sleigh bells and schnitzel with noodles.

Wild geese that fly with the moon on their wings.

these are a few of my favorite things.


Girls in white dresses with blue satin sashes,

snowflakes that stay on my nose and eyelashes,

silver white winters that melt into springs,

these are a few of my favorite things.


When the dog bites, when the bee stings,

when I'm feeling sad,

I simply remember my favorite things,

and then I don't feel so bad.



Aquest cop parlo d'una cançó que ajuda a superar les pors. A The sound of music, mal traduïda com Somriures i llàgrimes, una jove novícia que és nomenada institutriu ensenya als nens que cuida que per evitar la por pensa en les coses que més li agraden; com hiverns que passen...



Potser aquesta cançó resulta un pèl frívola i, sobretot extremament infantil. De totes formes, realment, tenir la sensació de tenir a prop coses o persones que resultin agradables ens ajuden a vèncer la por siguin quines siguin les circumstàncies.


Avui no parlo de ningú en especial, però potser tothom hauríem de tenir al cap les nostres coses preferides per tal de vèncer la por o la tristesa


Una abraçada als pocs lectors que passen per aquí... Gràcies



I recordeu...



"Just... smile"

dilluns, 28 de juliol del 2008

Just... smile

Smile, though your heart is aching;
smile, even though it's breaking.
When there are clouds in the sky you'll get by
if you smile through your fears and sorrows;
smile, and maybe tomorrow
you'll see the sun come shining through...
for you.


Light up your face with gladness,
hide every trace of sadness;
although a tear may be ever so near.
That's the time you must keep on trying;
smile; what's the use of crying?
You'll see that life is still worthwile
if you just...
smile.



Després d'eons i eons em decideixo a actualizar perquè... últimament no tenia els dies...
No tinc ganes més que de péixer i veure pel·lis lacrimògenes... En fi... res que no pugui curar una bona dosi d'estrès o un stage amb la gent que més m'estimo en aquest món.

Avui he vist My girl 2, i tot i que no és una pel·li bona, el moment en què la Vada veu la pel·lícula en què la seva mare es posa a cantar aquesta cançó em posa la pell de pollastre. Tot i que realment aquesta cançó sortí d'un dels somnis de Charles Chaplin (composava cançons que cantava inconscientment mentre dormia) gairebé cadascuna de les moltes verions que se n'han fet porten un petit missatge diferent (cal esmentar dues excepcions: l'assasinat d'OT (amb els persons de la "marea blava"), i el sacrilegi del Holly Cole Trio), però mantenint l'ànima de la cançó: mantenir un somriure no com a ressignació, sinó com a símbol de lluita, com a imatge d'un futur que jo mateix hauré de crear.


Demano disculpes a tothom que no entengui res del que estic escrivint ara mateix, però sento la necessitat d'escriure-ho i demanar a tothom que somrigui Perquè la llum no fuig de nosaltres, sinó que nosaltres mateixos l'ocultem.

No! No sóc feliç! Però pemsp tenir un somriure preparat per a quan ho sigui.




Just... Smile

dilluns, 12 de maig del 2008

Filosofia + Amor = Estupidesa?


Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,


la seda dels seus rulls com el pecat més dolç


-i l'espatlla ben nua


aaaaaaaaaaaaaaaaaaben blanca
l'ombra corba


aaaaaaaaaaaaaaincitant


aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaade l'esguard:





encara un altre bes


aaaaaaaaaaaaaaaaaaaun altre


aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaun altre



-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!




Quan Joan Salvat-Papasseit va escriure aquest poema va pensar en una sensació; una olor, una mirada; el tacte d'uns llavis... Sembla doncs, que contra les propostes de qualsevol racionalista, la informació sensible és la que ens fa sentir vius, persones -i al mateix temps animals- que s'aferren a viure d'una forma intensa i apassionada.




Ja he rebut comentaris dient que les meves entrades tenien de tot menys filosofia; però jo entenc per filosofia qualsevol cosa que m'impulsa a anar més enllà del que les convencions marquen, de fer que la mosca sigui capaç de sortir del pot atrapamosques, tal i com van dir.






Així doncs, volia aprofitar per dir que, tot i que el meu pensament mai hagi estat orientat a l'origen del coneixement o els mètodes de la ciència, crec que ja poca gent pot arribar a dir on comença la filosofia i on acaba la literatura i a l'inrevés.






Avui; per acabar, no puc dir més que:




Estimo, doncs, existeixo

dissabte, 19 d’abril del 2008

Nostàlgia


Tu...


Quan vas arribar em resultaves estrany, sempre havia sentit a parlar de tu, però mai m'havia pres la molèstia fins llavors, fins fa poc menys de dos anys...


En un principi em vas semblar un tant estúpid, una persona inversemblant que havoa estat fruit de la imaginació d'un romàntic: estúpid crèdul i salvatge; al cap d'un temps vaig començar a entendre't a veure les coses com les veien els teus ulls; a dir les coses amb força, sense complicacions...


I aquell dia... tu i jo... érem una sola persona... per la meva boca sortien les teves paraules i pel meu cap passaven tots els teus pensaments; fins i tot els nostres cors bategaven al mateix temps; va ser increïble, encara recordo les llàgrimes que no parava de vessar quan aquella mar d'aplaudiments ens inundava




Va passar un temps fins que ens vàrem tornar a trobar... Tu estaves igual que sempre... però jo m'havia oblidat de tu, de com entendre't. Un altre dia, però, estirat al terra, un flaix va recórrer tota la meva ment - uns ulls, un petó, unes paraules - i per fi vaig entendre per què ets així, i com és el teu món.


Aquells dies van ser meravellosos; per fi em sentia complet, sentia que aquella part de mi que sempre havia necessitat alguna cosa on sostenir-se trobava la seguretat per a aguantar-se pel seu propi compte...



Però vas marxar...





Suposo que la gent que va compartir aquests moments amb els seus respectius companys deuen pensar que estic ben sonat... que com després de tant de temps pot ser que seguexi pensant en tu... noimés aprofito l'avinentesa per recordar que jo no estava content amb el "com", i no pas amb el "què".



Tinc por... no trobo la forma de deixar de dubtar de to i de tothom, sento com si m'estigués esmicolant per dins...


Et necessito...





Manelic

dissabte, 12 d’abril del 2008

Avui...


Avui...


Una altre dia...


Un altre dia sense tenir uns ulls que mirar
Un altre dia sense notar cap calor que sentir
Un altre dia sense tenir cap motiu per plora
Un altre dia en què el fred em congela per dins


Un altre dia per quedar-me pensant
Un altre dia per ofegar els meus crits
Un altre dia per quedar-me al llit
Un altre dia en què la vida va passant...


I és per això que penso si val la pena viure
Si val la pena créixer sense un sol somriure
I és per això que penso si realment val la pena
Viure mentides i criticar estupideses


Avui, queda clar, que ha estat un altre dia
preguntant, com sempre
si sóc digne de viure




___________________________


Un poema maco... o no.

Creació meva, doncs, no pot ser maco; al cap i a la fi, jo n tinc talent per res...


De vegades penso que la vida me la fot casda dos per tres; però sóc jo qi fot l'existència a l'altra gent...



Millor deixo d'escriure...

dilluns, 17 de març del 2008

I ara...


Impotència...






Anys d'afany, somriures, empenta... I ara només queda impotència






Impotència al veure com perdo cada segon de la meva joventut... veient com cada gra de sorra va caient del rellotge mentre jo em dedico a menjar-me l'olla...




Impotència al veure que em quedo sol en un món on la gent necessita un company per tirar endavant...




Impotència al notar que el món és ple d'injustícies i desgràcies i jo no puc rfer res més que queixar-me, dir "Quina barbaritat!", i, com a molt recollir quatre signatures i o penjar quatre cartells...




Per què? En algún moment o alre m'ho havia de preguntar, no? Per què em sento diferent de tothom quan se suposa que no hi ha res que es distingeixi dels uns als altres?




Suposo que la esposta és que "som més que quatre gens apilats"... llavors se m'acut que tothom parla dels "joves" i no em sento indentificat amb el tipus de persona que descriuen... Això que vol dir que jo no sóc un jove? Per altra banda hi ha la gent que parla de maduresa i tampoc m'identifico amb la definició d'algú madur?


Què passa? que sóc un aldult immadur? Que sóc un imbècil incapaç d'entrar al món dels grans i ja no quepo per la porta dels petits?




No sé... què se suposa què he de fer?


M'he d'oblidar de totes les coses que voldria fer i de tots els somnis que m'agradaria complir en aquest moment? M'he d'oblidar d'una persona que mai sabrà que em sento petitíssim des del mateix moment que la vaig coneixer, ja fa anys?




O potser he de renunciar a totes les meves ambicions de futur? ambicions per les que lluito cada dia?




... tot i que últimament ja no em queden forces per fer res...




Només tinc clara una cosa:


No puc quedar-me així, perquè el temps passa... i passa de llarg a tothom qui no es mou...




I ara... què?

dissabte, 16 de febrer del 2008

Qui ho diria...


Avui dia... ningú s'ho pensa dues vegades quan ha d'insultar a una altra persona, a ningú li importa fer mal, jus ara que tothom parla de respecte mutu... qui ho diria oi?


Clar que ja no veiem baralles amb navales i cops de puny, ara es baralles són amb paraules, p'araules que poden fer més mal que no pas una cella oberta o que una cama trencada.




Les ferides al cos marxen...



Una paraula no marxa mai... sempre, sempre queda a la ment, cremant.

Si sabem que les paraules fereixen tant, per què les seguim emprant sense pensar, per què diem les coses sense sentir-les?


Per una banda està la gent que crida estupideses quan se sent impotent davant d'una situació i no sap per què ho fa... Per què no es limiten a acceptar la culpa i defensar-se o disculpar-se segons convingui?


Després estan els il·lusos que criden "t'estimo" als quatre vents només conèixer algú. De debò creuen que només coneixent una persona poden arribar a estimar-la? Per favor!! Si creuen que estimar algú és un si´`onim de fotre's la lleungua fins a la campaneta i fotre un clau anem apanyats!!


I, per últim trobem els pitjors, la gent que es dedica a fer mal per afició. Aquesta gent que primer treu el fetge i milers d'insectes putrefactes i carronyers per la boca i després és capaç de som,riure't com si fossis el seu millor amic per tal d'aconseguir el que es proposen. Aquestes persones són les que realment fan que la raça humana sigui d'humanitat qüestionable.



Bé, aquesta reflexío m'ha vingut al cap quan he recordat a totes aquelles persones que m'han fet mal, o que m'han mentit... o quan jo he arribat a mentir... realment podem considerar-nos humans quan la nostra principal funció és odiar els nostres semblants?



Això fa pensar oi?

dissabte, 2 de febrer del 2008

Quant de temps...


Ja està, ja falta poc...




Sembla que tot vagi a la velocitat de la llum... sembla que fos ahir el dia que havia de començar el cole, a Barcelona, i tingués por d'anar a un lloc on hi havia altres nens i nenes... Sembla que no hagi passat gaire temps des que vania a classe cada dia amb un somriure, esperant què m'ensenyarien aquell dia... Crec que... que va ser fa molt poc, que jo plorava perquè no volia marxar de Barcelona...




I quan vaig arribar a Viladecans... quina por tenia... Aqui vaig descobirr com poden canviar les coses... i l'institut, quina por que em feia l'institut...




Ridícul oi? Han passat anys, molts anys i segueixo trobant que tot això és aqui al costat, que va ser ahir quan vaig trobar-me per casualitat una companya de classe, anant cap a l'institut.. qui m'hagués dit que seria la meva millor amiga... També sembla que no fa gaire que un dimecres per la tarda, per probar, uns quants vam probar d'anar a un assaig del grup de teatre... i ara sembla que el teatre sempre hagi format part de mi...




Fins ara...




Ja són més de disset anys, més de disset anys fent, desfent, dient, cantant, plorant o pensant infinitat de coses...




I ara...




No vull oblidar res del que ho viscut, ni a ningú amb qui he viscut. Les coses canvien, és clar, però no penso renegar de tot el que he fet... del que fa que jo sigui jo. No em penso alegrar mai d'haver passat cap etapa, sigui bona o dolenta, simplement perquè potser... aquest període de temps... és el que em fa ser com sóc...




Ara toca viure... viure per mi mateix, tot i que de vegades no sàpiga qui sóc...






Per què fa tanta por fer-se gran? Canviar, madurar, jutjar, estimar... per què tot això és tan difícil? Per què hem d'aprendre que hi ha coses que és millor no dir? Per què quan sents ganes de cridar o de dir allò que realment sents has de conformar-te amb un nus al pit?




Vull donar les gràcies a tothom, a gent que ja no hi és, a gent que encara hi és, a gent que és a prop i a gent de no tant a prop. Gràcies a vosaltres, a tots, he aconseguit ser qui són. UNa persona bona, o dolenta; però una persona al cap i a la fi.






I ara...




Ja queda poc, queda molt poc temps per començar un nou capítol, un capítol en què cada parala, cada pausa, cada so o silenciformarà part de mi, com fins ara...








Ara només queda esperar...